Com deia A. Gramsci: “Dir la veritat és sempre revolucionari”.
Ara que aquestes veritats són més utopies que mai, ara que la indiferència que promouen, la dictadura de l’apatia que postulen els mercats i les democràcies dels estats neocapitalistes ofeguen les veus dels pobles i la dignitat de moltes persones, com sempre potser, però ara amb nous mitjans i medis més 
globalitzats, només que semblen més difícil de guanyar, perquè és ara la batalla actual que hem de lliurar, fan emergir la postveritat de la societat de consum que arrasa amb la crítica, on sembla que només qui compra té drets si té diners, i són ben pocs, els poderosos postulen els seus drets per defensar els seus diners, barren els dissidents i els sense drets i ja no els anomenen esclaus al servei de l’explotació, 
treballadors deslocalitzats que de ben segur volen canviar de vida, però poc valen les vides dels que no tenen pels que governen estats, bancs i multinacionals, diuen que vivim sense recursos, com a màxim ens deixen votar i pagar impostos, en tot cas deambulem pels litorals, massa a la perifèria i no tenim ni dret a opinar, i no volem reconèixer l’ordre establert, és ara quan quasi tot sembla mentida.
Desenvolupen cortines d’informació, molt de circ del dolent , bombardegen amb opinions difuses que miren d’ofegar la dissidència i entretenir a la resta, esbiaixar les raons i el sentit comú, enfrontar els pobles, posant la por de la retallada de privilegis que podem patir , despistar i desorganitzar, individualitzar el problema i relativitzar-lo. Per fer-nos perdre els drets, molts dels que havien costat aconseguir, però un de fonamental, el dret de poder parlar, per 
poder existir, per poder ser present. Per poder votar. Ara que els catalans volem ser un poble lliure, o com a mínim volem arriscar i posar les urnes i decidir. Encara que es perdi, encara que sembli tan difícil i antidemocràtic, volem decidir i volem exercir el dret a l’autodeterminació, decidir si volem ser lliures o com volem relacionar-nos amb els 
altres pobles i estats, és clar que tenim dret a intentar-ho. Prefereixo aquestes mentides molt més emocionants. Les que deia Fidel, les que diem ara uns quants catalans i les petites veritats que poden fer un món més humà, encara que ens diguin que no tenim drets de construir veritats i ens diguin que el nostre dret és mentida, això també és mentida.
Sempre trobarem intolerants que no ens volen reconèixer i donar-nos dret a intentar ser el que puguem, equivocar-nos per reconèixer les nostres veritats i mentides. Encara que les nostres veritats 
siguin utopies, és molt més emocionant lluitar i construir vides dignes. On càpiga la crítica i la dissidència. El dret a la diferència. On el respecte i la tendresa per les persones, per la nostra llengua i la resta de cultures, per desenvolupar un món més just, solidari, sostenible, acollidor i 
equitatiu, començarem per les nostres vides, i de la mà amb el nostre petit país i la nostra cultura, aquí no s’acaba res, tot comença, 
perquè hem d’anar més lluny i venim de molt lluny, no volem oblidar, l’història en ensenya, però el futur el volem més humà. Però hem de construir les nostres
veritats i defensar les nostres 
utopies.Semblen revolucionaries, encara que siguin mentides. Són més vives i plenes d’il·lusions. I és clar que ens volen esclafar, denunciar, inhabilitar, ficar a la presó, desenvolupar tota la pressió possible i fins i tot fer 
desaparèixer els nostres somnis, més que res els que més els incomoden, ells també tenen molt a perdre. Per això amaguen les seves mentides. I ens volen fer creure que tenen la veritable veritat. I pobre de nosaltres que estem molt equivocats.
