Els Burgesos o els “senyoritos”
El “senyoritismo” te diferents tonalitats, com diu un amic, dels provincianisme dels “petit” burgesos fins als progrés endollats que “poc” fan pels pobres, acostumen a ser moderats i estómacs agraïts, sempre al centre de les discussions, no es posicionament políticament, per això ara son plurinacionals reformistes, el que trien per naturalesa es el centre i la moderació i critiquen als 
altres per que fan posicionament o volen feina o un país millor amb treball per als que no tenen, bé endollar-se diu la “petit” burges, i així protegint l’apreciada feina tenen garantit l’endoll per tota la família i els seus amics, del clam passen al clan, com el Barça, poden arribar a omplir l’espectre de la socialdemocràcia conservadora molt a prop de les democràcies cristianes, també conservadores, fins nous fenomens lerrouxistes o ficció-federalistes actuals, com no?
Encara que darrerament poden ser nacionalistes per supervivència política, be sempre en certa manera ho han sigut, la nació dels que tenen pasta o dels “pijos-progres” del centre ubicat geogràficament i políticament, del centre de tot, que es diferent de la frescor rabalera, de la dels pobles i pobres dels extraradi o del barris de la perifèria i les classes populars o de molts dels treballadors que no arribem a final de mes, a vegades menys cultivats en la vinya cultural, encara que fa uns anys hi han honroses excepcions que confirmarien la regla. Normalment no han treballat mai sense els beneficis d’altres endollats, dons tenen sous dels anomenats polítics, a canvi d’un treball com a representant del endoll mes grans.
No son molts, a vegades fan castells, un altre dia parlarem del lobby del mon casteller a la nostra ciutat egarenca i la seva capacitat d’ocupar llocs estratègics, amb poquet suport popular, ja que poc fan per la ciutat i la majoria de la gent, si per les forces de les seves butxaques antics canuts, també acostumen a practicar tastets de cultura popular per relacionar-se amb el poble, ells son els cultes que salvaran la cultura, però com a mínim el seu patrimoni i la cultura familiar, encara que a vegades fan veure que guien al poble, es seu poble es tan petit, que no passa de les seves families. Poden militar o votar a qualsevol partit, darrerament queda 
millor a un d’esquerres, que hi ha molta gent rebotada, poden ajudar al tercer mon, i ser solidaris, amb no se sap qui? no se sap on? però elles si que ho saben, a vegades fan castells per que son molt “xulos”, es veritat, però la solidaritat, el treball i la igualtat de l’esforç col.lectiu per una construcció i la gloria de tots, ells no mes la practiquen en els castells, despres en la vida real, la gloria i els diners per a ells, els cultes, l’esforç, el treball i la solidaritat per als altres, els treballadors o els cutres.
Acostumen a prodigar partits dels que manen això si, i si els veus en un que no mana, es per alguna cosa, fruit del seu olfacte, a vegades bastant desenvolupat, encara que els perdi la classe mediocre petit burgesa que no mes busquen el negociet particular, tot i que es podria dir que no els hi ha anat mal de moment, no pensen en el demà dels que no tenen la seva sort, ara s’ els reconeix una certa capacitat per anticipar-se, per que quant trien aquell partit que no mana molt, ells saben que segurament manarà ,encara que els hi costi una mica. I fan molta gracia quant els veus tirar de lluites passades, dels seus avis o quant eren joves amb Franco, eren temps difícils on calia lluitar diuen, però ara ja no es necessari, ja no toca, ara podem votar, ara son reformistes, ara s’endollen amb els nostres vots o abstencions, tot els hi va bé. Ni han que sempre han estat endollats, portant un par de generacions o mes. Però de lluny se’ls hi veu el llautó.
Juguin a Pokémon o a ser esquerra divina de la mort, mena de comunistes o republicans. Líders del coaching o del negociet privat, que ajuden amb l’endoll es clar. Tenen un proba definitiva, la construcció nacional d’un país mes just socialment i ecològicament, si tot aquest sacrifici que fem i farem es no mes per donar-los uns anys de gloria i molts diners per les seves butxaques ho pagaran, tard o d’hora ho pagaran. Si per contra la seva posició es per ajudar a construir un país mes just i bo per la majoria, tot país ha de tenir els seus “señoritos” es clar i ara toca pactar fins amb la dreta nacional, en el nostres procés de construcció nacional, es clar, que tenen dret a mos, però sempre s’ en duen el millor mos, i tenim ganes de ser no 
mes pobres per un dia, els que sempre ho hem sigut, i tastar eixe mos, però com a mínim que paguem segons tinguem i segons mengem, no paguem sempre el mos que ells es mengen…
O tots pobres o punxem la pilota diuen, be hi ha una altra solució repartim la riquesa i juguem per un joc que afavoreixi una relació entre iguals o pareguts en oportunitats i recursos, majoritàriament parlant, aprenent a desenvolupar una especial sensibilitat per als que menys tinguin i mes ho necessiten, cosa que ara es lluny de que es vegi en aquesta la nostra autonomia, ciutats o en l’horitzó socio-
polític actual.
Per acabar us recomanem aquest article que parla de coses paregudes…
https://miguelorenteautopsia.wordpress.com/2016/07/04/el-senoritismo/
