Si hom vol fer un petit anàlisi de les raons a les que apel·len alguns cupaires per no envestir a Mas com a president, s’adonarà, que més que manca de lògica, el que trobem és l’estricte manteniment de les lògiques històric-polítiques que més han fet per què Catalunya esdevingui una comunitat i no una nació. La mateixa, i en això puc estar relativament d’acord amb els de la CUP, que practiquen des de Junts pel Sí.
I quina és aquesta lògica? La consideració del model d’estat català com a fonament del projecte polític que esdevingui com a constituent. I aquest és un error, al meu parer, que a aquestes alçades resulta imperdonable. Raó, tot sia dit, per la que sempre he mirat amb molta desconfiança tot aquest processisme. Allò que reclama la realitat social catalana, societat d’altra banda amb un grau de carrinclonisme equivalent al caspossisme nacional espanyol, és el reconeixement jurídic de la seva existència col·lectiva. Vaja, un Estat. Allò que vol voler dir que, per poder negociar, amb Espanya, Europa o la Xina, el que cal, a banda òbviament de la voluntat, és l’existència de dos actors (si aquestes negociacions són bilaterals). Que els pactes (que no negociacions) al que les propostes polítiques nascudes des del Principat (cap encara a nivell nacional doncs, llevat de la floclòric-voluntarista del PSAN) ens han endut a poc més que a tenir que escoltar monòlegs, ampliacions de cartes atorgades.
Dit clar i català. Que aquest reconeixement no és un projecte polític sinó una reclamació jurídica (que sols pot ser atesa, en quant a nova situació, des d’una demanda política -i d’ací probablement la confusió del botiguerisme estèticament proper als moviments populars catalans-). Que la independència, no és el meu objectiu, sinó el mínim exigible per encetar qualsevol projecte polític.
Què Catalunya no esdevindrà una democràcia popular fins que el grau d’organització del poble no ho possibiliti -cosa de la que estem a anys lluny-, és quelcom de tan evident que em semblaria ofensiu tenir que argumentar-ho.
Que els esdeveniments de tots aquests anys ens duran a una nova situació jurídica és una cosa que no sé, però que certament no em sembla que sigui possible, no hi ha força per portar-la a terme, i sempre he cregut que en quan tinguin un pacte acceptable -una nova carta de reconeixements de drets (que probablement anirà en favor de determinats privilegis que actuaran en contra de certs interessos col·lectius)-, les desercions de les fileres independentistes seran massives, i que sols serien evitables si la força organitzativa que s’hi enfrontés oferís una resistència superior a la força contraria (pura física). Cosa que personalment no hi veig.
Però això no fa que no estigui a favor. Quant més lluny arribem més a prop del principi estarem. Raó per la que en les darreres eleccions autonòmiques havia abandonat el tradicional abstencionisme que practico, per la mateixa raó per la que Baroja no llegia la premsa, per asèpsia intel·lectual. Crec sincerament, i així ho he viscut jo, que una part important de la mobilització i del sentit del vot de les darreres eleccions podria deures a aquest anàlisi: que no sigui per què no han pogut, i per garantir-ho, que no tinguin majoria.
Ara bé, allò que realment trobo d’una ineptitud criminal, és el regal que li estan fent als que, i insisteixo que en això puc estar d’acord amb ells, menys confiança política em generen, si voleu dir-ho en termes d’altres temps, a l’enemic de classe. El que em fa recordar que en realitat aquests, tal volta, són els meus enemics de classe, però els seus rivals, coses que si ben cert poden convertir-nos en aliats, cal no oblidar-ho, no fa que siguem el mateix.
Crec que l’acusació de tactista a la CUP és errònia. Crec sincerament que el problema és que han comés un error estratègic de dimensions patriòtiques. Però i per no tirar pilotes fora i assumir la meva responsabilitat. També crec que ja es podia intuir, i que les senyals d’aquest comportament venen d’antuvi.
Conclusió. Crec que finalment faran a Mas president, un cop allunyat el perill de cedir espai al seus rivals de l’esquerrenisme parlamentari (Guanyemites-Podemites-Iniciatics-Empanats) i que això en darrera instància anirà en contra dels valors estètics que podem tenir en comú (que no dels interessos que aquests no es juguen aquí). L’altra opció, en la que ells solets s’han clavat, és encara pitjor. Dotar de credibilitat social al procés de desercions -o acceptacions de nous marcs de relació sense reconeixement jurídic- en les que, sospito, conclourà tot plegat.
És per tot això que “ploraré per tu i per altres desastres que no sap ningú” -Pla dixit-, per el que a partir d’ara agrairia que tots els meus coneguts em tractessin com a fidel súbdit de la corona britànica. Posat a ser un donat pel sac, millor ser-ho d’un projecte imperialista decadent que d’un projecte decadent no nat. God save the Queen.
TxatO
