Un horitzó per la nostra Diada

Desenvoluparem en aquest petit article d’opinió un modest treball cap a una visió crítica del paradigma social que impera. Un horitzó que volem visualitzar en aquests moments tan importants per al nostre país, aprofitant la nostra Diada.

Avui farem submarinisme social. No fa falta escafandre, anem totes i benvinguts a la crítica, que podríem ampliar voluntàriament amb la vostra col·laboració.
https://youtu.be/J8fZVZiw0a4

Un país que rescata la seva banca però no la seva educació, la seva sanitat o les families és una merda de país. Estem més que farts i no volem seguir suportant-ho! I algú ho havia de dir, més enllà de l’estilisme i el políticament correcte.

Un pla de xoc, social, laboral, educatiu i sanitari son més que necessaris en el nostre país, en un procés de construcció d’un país s’ha de recollir la feina feta, que és ben poca respecte a aquest pla per millorar les condicions de vida de la nostra gent, més aviat ho deixen en mans privades d’entitats, de fundacions i associacions empresarials i un món d’ONGs que miren de trobar oportunitats de feina, on es paguen molt bé en alguns casos als gerents i molt malament a la resta de treballadors, molts monitors, educadors, mestres, psicòlegs i altres professionals intermedis  de base, que desenvolupen la seva feina, en una precarietat, inconstància i volatilitat que donen les subvencions i el sistema actual de finançament prou privatitzat, la mica que no omple la pica és el que hi ha i es reparteix entre uns poquets amics estratègia massa endogàmica, amb estratègies que miren de simular una pulcritud legal, i comissions indirectes o amagades, petits favors, contractes i concursos més que amanyats. Situacions plenes d’irregularitats tècniques i de tractes de favors i influencies entre uns quants lobbys socials i polítics, entre unes famílies privilegiades.

És mes que necessari un pla nacional social, per construir un país. Una república que no tingui en el seu horitzó, la construcció d’un pla de xoc social, en les actuals condicions, és més que preocupant i marca una tendència ideològica massa privatitzadora i neoliberal. On els que tenen, viuen prou bé, fent veure que fan el que poden per què atenen als que no tenen, perquè visquin en la seva misèria, sense que en realitat , puguin mai sortir-se’n, per què els recorreguts d’inserció social educatius i laboral no funcionen i malbaraten els pocs recursos destinats que hi ha.

El sistema educatiu i els serveis sanitaris de qualitat són privats o concertats, excepte uns pocs oasis i casos públics que segur n’hi haurà, i no coneixem, i serien llavors excepcions que confirmen la regla, en general constatem que als bons serveis accedeixen uns quants privilegiats. Les oportunitats d’accedir a una vida més bona, estable o digna, resten tancades per uns poquets, massa poquets, que no es preocupen dels altres o fan veure que es preocupen però no poden atendre a la gran multitud amb els pocs recursos que n’hi han, diuen, i són tan mals repartits.

Afegim l’estratègia de marginar les humanitats en l’educació, darrera ofensiva, per fer-nos més idiotes, potser, és una estratega per fer-nos no pensar gaire, de fet per no fer-nos pensar, però això no pot durar massa. #Diguem No.

Les humanitats es retallen en l’educació dels nostres fills, símptoma de la societat sense valors que estem construint i desenvolupant,  entre tots anem malvivint, sofrint, amb molt poca resistència social la veritat i en tot cas la que n’hi ha és troba bastant mal organitzades entre elles. Més enllà de la resistència simptomàtica que cadascun potser desenvolupa individualment o en la seva família, que no és poc ni poca. Massa malestar en la cultura per les persones i les seves famílies.

O comencem a valorar més i millor les humanitats, l’educació, la sanitat, el que és comú i a tots ens afecten, o anem per molt mal camí. Definir aquesta via, és prioritari en la construcció d’un nou país, hem de començar a desenvolupar el que és comunitari de manera més justa i equilibrada, o que és vegi la intenció com a mínim, per harmonitzar cada individuo en la seva individualitat i cada família amb les seves greus carències, en la seva privadesa, en la seva vida pública i en el seu país, en la seva salut i educació personal i comunitària, en la garantia a l’habitatge i els subministrament energètics, a la feina digna i en les prestacions i proteccions socials que puguin garantir una mínima dignitat. La solució neoliberal damunt la taula, és alguna cosa molt insostenible que cada dia és més present i ben palesa.

https://youtu.be/k4YcIfJKtBA

Crec que per respectar la propietat privada i els seus beneficis, es deu al mateix temps harmonitzar i respectar la seva comunitat i el comú de la majoria, l’educació i les humanitats ensenyen al subjecte a ser més lliure i respectuós, a pensar i resoldre els seus problemes, crec que s’ha de subvertir la inèrcia actual i hem de començar a situar i defensar el que és públic (l’educació, les humanitats, la salut, els col·legis i hospitals, la naturalesa i els nostres aliments…) per sobre dels interessos privats i el lliure negoci, massa protegits per ara.

És clar que això implica controlar una mica més la plusvàlua, encara que s’hagi desprestigiat el discurs marxista, fonamentalment per neoliberals neoconservadors o modernets de poca alçada, perquè es produeixi una redistribució de la riquesa de forma més equitativa és més que necessari, i això és un model econòmic que es desenvolupa d’una forma crec una mica més intervinguda, un altre element prou mal anomenat també i amb pitjor propaganda. Anem cap a una societat més injusta i inhumana.

Perquè la llibertat actual dels mercats no deixa d’aprofundir en la desigualtat, la responsabilitat dels empresaris és cada vegada més irresponsable, sense limitar i regular els seus beneficis i diverses repercussions ètiques que té tota activitat, no sembla
el problema de fàcil solució. Si ajornem la solució per la construcció nacional, molt em temo que l’excusa que alguns han trobat en Madrid, que no ens deixen finançar-nos, després la trobaran en Brussel·les o Berlín, i una CEE que els imposarà retallades i si no al temps.

Sembla que només es vol regular a partir dels que menys tenen, un exemple colpidor és la darrera polèmica amb els manters, o els CIE per als immigrants il·legals, o el tracte fastigós per a les famílies «legals» on no es pot garantir uns habitatges i feina de qualitat o una estabilitat assegurada, ara això si, els administradors desenvolupen una mena d’impostos universals generalitzats, per què els més pobres i classe mitjana pauperitzada, cada vegada més difuses i mitjanes de precarietat, puguin pagar alguna cosa, per què ells, gestors d’aquests diners, puguin repartir #almoines, contractar a uns quants per garantir una mica de pau social.

Però sembla, que els nostres executius polítics, legislatius i econòmics que poc poden regular o en tot cas, poca voluntat manifesten, si no al contrari, crec que faciliten massa els negocis i la vida dels que més tenen, els seus tractes i les seves llibertats, prou son globalitzades impunement, no és sols un model català, el trobem en tot el món occidental i en el món en general, prou explotat en la fase final del capitalisme neoliberal, que porta la societat al col·lapse estructural.

 

En el nostre món local en crisis es desenvolupen noves trampes per treballar, ara anomenades inestabilitat, inseguretat, regulacions, deslocalització, flexibilitat i mobilitat laboral, contenció dels sous, flexibilitat contractual per facilitar acomiadaments…, sense parlar d’emprenedoria i els seus miratges emmarcades en la gran estafa legislativa i burocràtica que impedeix a la gent guanyar-se la vida honradament i amb dignitat, el salari mínim és una vergonya que els polítics camuflen, un altre exemple curiós és la desigualtat a Catalunya per exemple, com la Renta Mínima d’Inserció i moltíssimes pensions maltracten la nostra població orientant-la en els llindars de la pobresa, la RMI com moltes petites pensions del nostre país que resulten ser de poc més de 400 €, en canvi al País Basc és de 800 € o a Navarra de 900 €, per la complementarietat dels seu sistema fiscal foral, la igualtat constitucional de l’estat que ens margina amb lleis i prestacions socials ben diferents, per regions i a vegades per ciutats, i molt més per països, això esta molt clar i ens dóna uns drets i deures cada vegada més desiguals.

 

Potser fan el mínim per fer veure que s’ocupen de les seves societats, però poc fan en realitat pels ciutadans concrets amb noms i cognoms, en una mena de democràcia <<paripé>> representativa que poc representa els interessos generals, i massa bé els particulars dels que més tenen, fan veure que es preocupen de gestionar una societat més justa, però van desenvolupant cada dia una societat més injusta i desigual, venen que s’atén i s’educa amb la qualitat que poden, al costat es venen uns serveis prou bons i degudament privatitzats per als que poden pagar-los, però en aquesta forma de procedir es genera cada dia i cada cop més injustícia, la tragèdia del mediterrani és una metàfora que ho il·lustra prou bé.

Una societat més justa en un país lliure i més just, és un lloc on es desenvolupin la igualtat d’oportunitats, i una societat sostenible és la que genera una educació i salut general mínima, de prou qualitat per la majoria de la seva població, és la que promou uns impostos progressius generalment, per exemple, on es paga segons es guanya, la realitat és que en la nostra són i desenvolupen els anomenats universals, on tots paguem iguals, de fet quant guanyen molt paguen als que en saben per poder pagar ben poc, ja sabem prou, a qui beneficien aquestes polítiques actuals, siguin de dretes o falses esquerres.


En aquesta societat de desiguals, on es desenvolupa la diferència dels dos mons, un altre món que ensumem on viuen els que poden pagar uns serveis privats de qualitat i un altre mon que vivim els que no, o aprenem a controlar i regular millor els empresaris, banquers i els seus mercats i els seus negocis, com les seves responsabilitats ètiques, socials i mediambientals que afecten la societat de totes les persones, dels que participen més o menys dels negocis o dels que se’ls explota més que menys, o els mercats tendeixen a concentrar-se i autoregular-se, malmetre relacions, explotar a col·lectius per garantir beneficis, es deslocalitzen per abaratir costos, estudien massa gent que paguen a molts tècnics sense escrúpols com trampejar qualsevol sistema, s’acaba devorant tota dignitat humana, i és lògic que vagin desapareixent les humanitats, que faciliten la memòria col·lectiva i això pensen els que manen potser s’ha d’esborrar. Per fer treballadors més fàcilment deslocalitzats, sense drets, sense memòria, sense consciència ni organització.

Com a la seva globalitzada impunitat, cada vegada més insostenible ecològica i econòmicament, els representants del G20, FMI, banquers i capitalistes varis sembla que costi ruboritzar-los, i el panorama és una falsa llibertat on qui pot pagar-la pot passar-ho bé, a nosaltres per gaudir sense frens, cada dia i a tota hora, ens deixen els macrofestivals que fan creure com poden viure el jovent i no tant jove aquests petits èxtasis que podem comprar i consumir metafòricament per oblidar-se de la crua realitat.

Ho hem dit unes quantes vegades, perquè no és menys cert que hi ha uns sistemes sociosanitaris i educatius que funcionen, però molt privatius i exclusius, perquè en realitat, el que sembla que promouen, és una societat que afavoreix els seus trapi-negocis o beneficis sense límit i en tot cas progressivament en augment, llavors la sortida cada vegada serà més violenta, salvatge i patològica indivual i grupalment, hi ha qui s’estranya i assenyala als marginals energumens que protesten de manera més o menys bèstia, Les contradiccions ens despisten, i ens barallem entre els pobres. Violència estructural diuen els cínics, patologies socials, violència escolar, de génere, de marginats o desestructurats. Acumulant més o menys innocents en els atacs, i actes violents, en tot cas son anomenats danys col·laterals. Els pobres es barallen entre més pobres i dèbils que sempre existeixen i és troben amb facilitat, per les seves nacionalitats, pel seu generes, per les seves diferencies, per les seves desigualtats, per les seves feines, per la falta de consciència personal i global, i per moltes altres coses però el que és més important per la nostra pèssima organització sociopolítica i pitjor educació i sanitat.

Però sembla que per on anem construïm un món més insostenible, és un món més inhumà, i ara sense humanitats, sense educació, salut, treball digne garantit i afegint-se el maltractament mediambiental, ens apropem a marxes forçades al col·lapse, discurs que de tan en tan es va repetint, i va perden credibilitat, abans sonava com un vaticini agònic catastròfic i apocalíptic, de quatre radicals, però avui es pot intuir com més versemblant. Pot ser que s’exageri una mica, però si no canviem la inèrcia, per molt que ens protegim en la sortida individual, que uns quants eclèctics o pessimistes venen desenvolupant, més o menys famosos intel·lectuals d’esquerra així ho diuen, i fan creure que només pots garantir una vida justa en el teu interior i en la teva família, per molt que vulguem semblar menys egoistes i vulguem denominar els temps i la societat de líquida i poc sòlida, en aquest anàlisis quan no apunten a la responsabilitat col·lectiva, crec tenen una certa errada interessada, per complicitat o falta de realitat contrastada.

Com començar i aprendre a preparar-nos per al decreixement, individualment i col·lectivament, on menys és més. Com desenvolupar una societat on es pugui protegir i desenvolupar l’educació, la salut, l’ecologia. On l’humanisme doni esperances per una vida millor, on es pugui sublimar el gaudí en quelcom més constructiu i no alienant. Com tornar a creure en la nostra increïble creativitat, i capacitat de guarir i curar, d’apreciar-nos, d’estimar-nos i ajudar-nos, de créixer i apoderar les diferents comunitats.

Desenvolupar una ciència al servei de la seva societat per resoldre els seus problemes, on la nostra capacitat de millorar la vida no quedi malmesa pels interessos particulars i personals del negoci i el benefici. Es pot realment desenvolupar una societat més justa, o els llops capitalistes són els únics animals salvatges protegits i els pocs rics que ho tenen gairebé tot deuen sotmetre’ns a la gran majoria que menys té al seu lliure capritx.

 

Ara ja n’hi ha polítics que hi han après el discurs antisistema, però realment estem fent el possible per recuperar sobiranies i drets: espai públic, habitatge, subministres energètics, salut, educació… Les persones som, i se’ns ha de catalogar, segons el que fem i no pel que diem ser, o diem que farem. (com diu un amic que ens tractem per facebook).

La sortida que creiem no és simple, no és senzilla, no és no més individual, per descomptat que cadascú ha de trobar una sinergia personal més sana i saludable, educativa i creativa.

Però és a partir d’organitzar microcomunitats i compartir esforços i estratègies comunitàries d’apoderament i emancipació reals, desenvolupar petites històries socials, com les que intentem desenvolupar en el Kasal Popular Les Arenes, hem d’anar i molts altres venen en aquesta direcció, on tantes històries hi ha que coneixem i moltes més que no coneixem encara. Moviments populars que organitzen petites comunitats i persones concretes per créixer en consciència, vida i dignitat, lluiten per millorar la seva comunitat, però son perseguides, estigmatitzades i molt maltractades. La nostra creativitat i resistència creix en la mesura que ens organitzem, és la nostra opció de vida, i fa falta el pas més importat i que menys present es troba, el moviment polític i social que ens representi, organitzi, desenvolupi i millori la lluita, és en l’organització de les diferents històries i microcomunitats que es generen la resistència a la globalitzada societat neocapitalista. Molts diuen ens representen però majoritàriament acaben sent desil·lusions o casta traïdora que obliden els origens quan arriben a cobrar un bon sou, o manifesten la seva moderació amb l’excusa d’arribar a més gent.

Desenvolupar aquestes tres accions són el que ens farà possible la construcció d’un món més humà, on càpiguen les humanitats, la primera és aprendre a viure una vida cadascun de nosaltres més sana, sostenible i creativa, connectada al desig de cadascú, i fer front als nostres fantasmes individuals.

Després ve la segona, podrem organitzar-nos, això no significa seguir a cap lider o guru, no és fer els que en diuen, no és obeir sense qüestionar, és ajudar-nos per aprendre mútuament, és organitzar-nos per créixer i ser més forts, tenir més oportunitats i aprendre de les nostres varietats i visions parcials, de les nostres diferencies poden a poc a poc completar una mica la nostra incompleta organització, en micro organitzacions que organitzin microcomunitats, desenvolupant relacions més humanes i justes, creatives i lliures, espais i associacions populars que treballin per emancipar les seves comunitats.

I per últim, el tercer pas, la flama al carrer, organitzar les micro-organitzacions en moviments socials i polítics per defensar un model de decreixement més just i sostenible, democràtic i igualitari, on es pugui garantir el repartiment de la riquesa, que hi ha molta, les oportunitats per desenvolupar-nos com a persones, on les persones siguin més iguals, tinguin paregudes oportunitats, tot respectant les nostres diferències individuals, on les capacitats especials de cadascun es potenciï i es desenvolupi entre els diferents gèneres, la igualtat i el respecte, entre els sexes s’aprofiti la complementarietat de la diferència per fer-nos créixer, estimar-nos, amar-nos i donar-nos plaers. Entre les generacions podem aprendre i compartir moltes històries, teixint complicitats, respectes i recolzaments inter-generacionals, no oblidar d’on venim per orientar cap on anem.

 

Tenim un món i unes noves generacions que sons un miracle, que encara val la pena lluitar per elles, encara ens queda força per voler un món millor, a partir del respecte a les individualitats i a les divesitat de les cultures, a la nostra creativitat infinita, a la capacitat que tenim de fer un món millor, més divertit i equitatiu, respectuós amb la natura i fent valdre la enorme possibilitat d’aprendre de moltes de les cultures de persones que no coneixem prou bé o que ni ens imaginem que puguin existir. Catalunya és un exemple, i té moltes coses molt boniques, un paisatge infinitament bonic molt maltractat però que encara podem salvar, potser en part.

Com les persones que hi vivim, tenim i podem oferir vides més riques, plenes i més interessants per a cadascú de nosaltres, tenim uns petits tresors, molts infants ben bonics i ben miraculosament plens de vida i d’energia per créixer en un món més bo, ells són innocents, no hi han d’arrossegar els nostres errors, tenen ganes de jugar i compartir, potser podran d’aprendre de les seves mares i pares, els hem d’ensenyar jocs, però inventaran de nous tant o més interessants, donem-los l’oportunitat de créixer i fer-ho, en benefici de les seves comunitats, escoles i ciutats, elles han de donar espais per participar i guarir, acollir i atendre amb dignitat, no podem perdre les humanitats, ni la nostra cultura, el nostre país pot servir per això.

El repte, ben val la pena, diuen, nosaltres diem que no, que val la alegria, que val la alegria vibrant i creativa, bé val l’oportunitat de fer i construir un món més humà, a partir de cada persona, trobem la nostra vida més sana i ecològica, desenvolupant les seves creativitats, enfrontant-se als seus fantasmes personals, a partir d’aquí organitzar petites comunitats, per fer-les més vives i lliures, organitzant-les en moviments més grans per desenvolupar sinergies i resistències més sostenibles i revolucionaries, més ecològiques i creatives. Defensem la nostra cultural, la igualtat entre dones i homes, el dret a l’habitatge, educació, sanitat dignes, la necessitat de defensar la natura, repartir la riquesa, sense ètica no hi ha estètica, oferir oportunitats per treballar amb dignitat per un món més humà. Ara és la nostra oportunitat, Catalunya Via Fora.

Però per donar-li un toc de gràcia i esperant sempre que ens quedarà, l’art per agitar consciencia, entre d’altres qüestiones, ha esperes de poder implementar la nostra salut, la nostra consciència de classe i organització local i nacional una mica més, una mica de música i moviment, perquè algú deia:

<< …por que bailando hasta el espíritu santo se pone blando.>>

( Delafé dixit).