Recull de Divagacions Indignades Quelcom Escolars – Però l’1 d’Octubre a votar que Sí.

Després de respirar profundament, avui, una altra
vegada, és necessari respirar, ENS podríem indignar una mica més encara amb les notícies que ens envolten, la corrupció del sistema polític i els clans que la malmeten, els banquers sense ètica ni límits en la recerca dels seus propis beneficis trepitjant als de
sempre, els empresaris corruptes, els corruptors de polítics corromputs, les empresses offshores, els
presidents i polítics amb pensions d’escàndols, els beneficis de les empreses energètiques, de la comunicació i d’algunes grans constructores, lobbys que gestionen la privatització amb l’excusa d’Europa dels monopolis que el dictador i assassí Franco i els seus tecnòcrates varen muntar, el negoci és tan gran que dóna per contractar expresidents i exministre perquè defensin els seus foscos i molt particulars interessos, sense parlar del negoci d’Europa i la pèrdua del nostre poder adquisitiu, un altre motiu per a la ruïna de la classe treballadora, tot el que consumim ha pujat de manera desconsiderada, i els sous i les pensions congelades o cap a la baixa, en canvi els beneficis de determinats pirates creixen escandalosament, amb un sistema fiscal que facilita l’evasió dels grans capitals i persegueix al petit treballador, hi ha molt més petits i pobres i són més faci’ls de furtar-los amb moltes fórmules legals.

Això si, el sistema cada vegada és més classista e injust, abans els amos encara protegien millor als seus esclaus, fins i tot va haver-hi una època on una certa burgesia volia una vida digna pels seus treballadors amb els quals feia així millors negocis si vivien millor. Però aquests són altres temps, temps per l’indignació, no deixen de sortir milers d’escàndols, que saturen, desborden, confonen i engronsen els motius que desenvolupa el neocapitalisme ultraliberal, amb els subterfugis d’una falsa democràcia, per actuar encara més impunement, i només veiem la punta de l’iceberg, però que genera prou fum per confondre encara més.

I per rematar no podríem oblidar les darreres perversions del sistema i els seus defensors, ara anomenats nacionalistes unionistes suposadament constitucionalistes, que no volen que els independentistes puguin exercir la democràcia, per què són d’una mena de nacionalistes que no beneficien els seus negocis, colpistes o feixistes ens anomenen els poca vergonya, llavors la democràcia quan a qui té part del poder li pot interessar o la pot manipular, però oblidat de què pugui servir perquè parli el poble, això la fa més  falsa, aquesta democràcia representativa del seu poder,
només és legítima i s’utilitza quan els que volem,  els pot
interessar als que tenen el poder de l’estat, ja sigui per gestionar els seus negocis legals o il·legítims d’una manera o un altra. Buf! Hem de respirar, ens hem de relaxar, però sense perdre qui ens fa mal, qui ens furta els drets i els diners, qui ens explota, això no ho podem oblidar. No ens podem resignar.  Resignar-nos es perdre part del combat.

És clar que hem de mirar de relativitzar tot plegat aquest desori social en el qual vivim, una mica per salut, tot això fa que no s’entengui moltes coses, massa coses pot-ser que no s’entenen i és que hi ha massa coses per entendre, no aprenem a estudiar al detall quelcom per entendre millor allò que no entenem, ens fa falta més rigor i mètodes més efectius, i uns quants o molts d’aquests conflictes informatius es viuen com uns tsunamis informatius, successions de tsunamis informatius que colpejen la nostra
desinformada vida, tant a nivell micro com a nivell macro, que afegeix granets de desorientació, de pessimisme o polsims de negativitat a moltes visions de molts del problemes que tenim, ja sigui dels que ens en volem informar com de la nostra vida personal i quotidiana, que és clar es veu una mica afectada, pels efectes post tsunami que compartim, i pot-ser em surt la vena hippie, pot-ser en sumem que aixó del karma no  convenç , que flueixi la indignació, en tot cas, hem  de recordar que ja falta ben poc perquè vinguin les vacances. I crec que fan falta.I si es pot construir una altra realitat política, que canviï una mica la nostra vida, tot esperant que la pugui millorar, el poble de Catalunya haurem de fer algun esforç més, i trencar les realitats imposades ens costarà, ja ho hauríem de saber, construir de noves, tindrà les seves dificultats, afavorir les majories socials sembla contranatural però no ho és, és bàsic. i haurà de ser legal, anant finalitzant els privilegis de les elits i el seu sistema legal de moralitat escandalosa que els beneficia i ens explota, ens furta i ens pren el pèl, ara més que mai, necessari, és l’hora de la revolta pacífica, de canviar el sistema amb el somriure però també amb intel·ligència i justícia d’afavorir a la majoria de persones del nostre poble i al seu medi ambient, no tan sols per viure amb dignitat, per oferir una vida millor i una alternativa digna a la següent generació. No és un recull de tòpics, no és trencar el sistema, és fer-lo sostenible i humà, és una crida a la participació i a la crítica constructiva. és fer-lo a la manera catalana. I l’1 d’octubre, anirem a votar, és l’hora de construir un nou país, a l’horitzó hi ha els Països Catalans. Una república més justa, solidària i sostenible. I com cada dia sortirà el sol, de bon matí, i anirem a treballar, pensant que el món pot ser més bonic i humà, que es pot viure millor a Catalunya, als Països Catalans, i si volem, segur que podrem.

https://youtu.be/rxEXWvcUYis

I fa molt poc, hem pogut llegir una notícia de fer manualitats amb petxines recollides a la platja a una web (  Totnen.cat ), en aquest moment, els que us escriu, l’hi ha sobrevingut una pau interior i uns bonics records, i aprofitant, pot-ser, que m’estava tranquil·litzant, m’he recordat amb alegria, d’una anècdota, que m’explicava un amic l’altre dia, m’ha envaït dolçament la memòria, em deia que l’altre dia buscava petxines amb la seva filla en una bonica platja, van recollir moltes, les van portar a casa i les han pintades i lligades a una corda, han fet una manualitat preciosa, se la miren i estan molt orgullosos, que es va carregar les piles i que haurà d’anar més sovint a buscar petxines.

Estic acabant el curs, em deia un amic professor, que es recordava més de les tasques burocràtiques stic acabant el curs, em deia un amic professor, que es recordava més de les tasques burocràtiques que també envolten la bonica feina de mestre, o un company psicòleg en una institució escolar o de salut, comentava, l’empastifen massa aquestes tasques, ja que no serveixen per millorar la nostra feina i ens ocupa massa temps, una altra amiga infermera, deia, que serveix més perquè alguns justifiquin la seva feina i part del fracàs del sistema, el sistema educatiu no ensenya, i la sanitat no cura prou bé, sembla que vulguin que fracassi per privatitzar-la, no n’hi ha treball de qualitat, no aspirem a l’excel·lència, no ens ho passem bé, deia el mestre, el psicòleg i la infermera, no juguem prou, sembla que fem patchwork social per anar tirant, no eduquem bé, avaluem massa i ens enriquim poc experiencial i anímicament, manca evolució al sistema, teixit de complicitats i desenvolupament emocional. Falten moments per parlar, conversar, o perdre el temps una mica de manera positiva, no és perdre’l amb la sensació d’error i pèrdua total, que no serveix de res, que prodiga massa darrerament.

 

 

Ens troben massa pendents de justificar els resultats per determinats equips directius (tant en ensenyament, salut, justícia, etc.), també sense els recursos necessaris per treballar amb una mica de qualitat, llavors s’ha de suplir amb molta imaginació i voluntat, que no sempre n’hi ha, és clar que n’hi han bons professionals, però l’inercia general els guanya, i sense els mecanismes efectius d’avaluació no es pot millorar molt, i polítiques efectives que implementin els serveis i la qüalitat en la comunitat, anem endarrera, si el que es fa massa vegades serveix per justificar, els equips directius i les seves accions, no es canviarà gaire, el resultat i els usuaris no importen gaire en l’avaluació, i tant en l’escola com en altres casos, els equips directius els tria, altres directius que, o són funcionaris de carrera, diuen, encara que no se sap de quina carrera, o els trien d’altres directius amb interessos concrets i pocs generals, cap d’aquest equips directius, d’escoles, hospitals, per exemple ara ja no els escullen els claustres de professors, o els equips de metges i infermeres, o l’equip de professionals de torn amb els usuaris dels serveis, aquests nous caps dirigents són escollits per una altra oligarquia poc coneguda, que forma part del sistema que vol més autojustificar-se i afavorir determinats interessos molt particulars i pocs generals, també tenen el poder, massa capritxos i dèspota, de donar continuïtat a la feina o no d’uns quants mal anomenats funcionaris interins, treballadors subalterns o contractats temporalment, sempre al servei d’equips directius és clar i sota uns altres equips més directius, aquests més estables, aixó sí, i dependrà la seva continuïtat, la dels treballadors de sota, si són més o menys “harmònics” als seus interessos. A la seva evolució o tria dels millors professionals, diuen cínicament. Però si més

esotèrica cada vegada, la tria i la política dels serveis i dels seus recursos humans que desenvolupen, i adobat amb una altra perniciós tarannà, tot ella és reeixida d’una mena de “dedocràcia“, que fa que acabin posant els qui volen, en moltes o en massa escoles públiques de torn i equips de professionals de diferents disciplines, alguns diuen que és el
desmantellament del sistema públic, és clar que en les privades ja era així sempre, i qui pot que pagui el seu sevei, però ara també a la pública? que i qui garanteix un servei universal per a la gran majoria?, és quelcom bàsic, per qui no es pot pagar  serveis privats de qualitat, desvirtuant la  funció pública i universal. També és acabar amb un altre sistema conegut per “meritocràcia”, on han de valer els mèrits, la preparació, el treball, la formació adient, el rendiment humà i del grup.

En mig d’un sistema que vol més justificar-se a si mateix que millorar-se, en molts casos és generen climes enrarerits pocs constructius en defensa de la majoria social, es vicien les relacions, fent-se molt superficials i complaents, per un determinat sector cada vegada més bipolar en les seues relacions, d’una part el que no vol complicacions, d’aquest una part es fixa i no vol guerres ni problemes, i un altre majoritari o massa importat és interina o temporal i en part vol assegurar-se, pot-ser amb dret, la continuïtat de la seva feina i el seu treball, desenvolupant-se actituds i opinions més servicials i complaents, que volen passar per damunt de la inseguretat que dóna tenir un criteri avui en dia.

Tant o més si vols sostenir una opinió diferent, i encara molt més complicat si vols ser autocrític i ja molt ingenu i toques una mica l’ala si damunt vols millorar o canviar si no el sistema, si les relacions entre les persones i els diferents membres de la comunitat i si més no, i no puc arribar més llunys, intentaré canviar-me jor, igual només arribo a la meva persona, en tot cas, això ja tan sols depèn de cadascú de nosaltres, arribar a la nostra pròpia persona.

 

No podem delegar tota responsabilitat en els altres, quelcom depèn de nosaltres. I encara gràcies, per mi, ja no em serveix no complicar-me la vida, doncs la vida ja és prou complicada, si vols viure-la una mica plenament, passar com si res, em diuen uns personatges, qui dia passa any empeny, diuen altres.

 

Massa sovint ens oblidem que estem ensenyant a persones a pensar, que alguns volem ajudar-los a créixer, a ser més autònoms i responsables, tant si sons joves amb dificultats com si no, qui no té o tindrà dificultats per créixer, perquè puguin viure les vides que vulguin i puguin, i que intentin ser ben profitoses per ells, les seves famílies i la comunitat que vulguin desenvolupar, els hi explico a vegades que no ha de valer la pena, ha de valdre l’alegria.

 

En alguns casos també pretenem millorar dinàmiques excloents més o menys particulars, la massificació, la manca de recursos, la absència de plan efectius, les dinàmiques marginals i comportaments antisocials que engruixen el fracàs escolar, de joves i infància desanimades i poc motivades, hem de canviar les apaties del què tot continuï igual i d’aquells que no volen complicar-se la vida i millorar l’escola, la pedagogia i el sistema educatiu, el sistema sanitari, i d’altres, encara que no funcioni. Ressona massa l’excusa sempiterna, els de dalt no ens donen prou recursos, o no es pot fer res, crec realment, que en alguns casos, no fem tot el possible dins les nostres petites possibilitats per canviar si més no el pas o la inèrcia i millorar un mica les dinàmiques.

Segur que no es pot generalitzar, i que n’hi haurà excepcions per confirmar la regla, però aquest temps, és el que ens ha tocat viure, ja sigui en la nostra feina de buscar dignitat i afavorir les majories socials, algú que ens ensenyi a respirar i a jugar o un psicòleg que ens orienti per un món massa inhumà, incomprès i molt desinformat, ajudar al mestre cremat, situar als pares i mares despistats, com fem amb els voluntaris sense voluntat, dels lladres i policia cada vegada està menys clar qui és qui en realitat, volem que els mestres posin molt bones notes, els metges curin miraculosament i els jutges posin bones sancions, amb el panorama que tenim, i fem escoles i hospitals elitistes plenes de recursos que paguem entre tots, i per la pública, saturació, segregació i cada vegada menys qualitat, saturem l’escola i els hospitals de problemes sense resoldre, els oferim metges, infermeres, psicopedagog i
professor sense massa recursos que treballin en hostpitals, escoles o instituts amb menys recursos, per a persones massa pobres o sense gaires recursos i a vegades en famílies poc interessades en l’educació o que no en saben proy, també, i així completem la tripleta de la mancança, institució amb il·luses aspiracions de màxims rendibilitat amb mínims d’inversió, uns quants creients i mots ateus, que tot esperant alguns, un miracle, ningú i creu, en tot cas en moltes escoles e institucions, per ser equips massa grans o petits la cosa, actualment, no rutlla. I si rutlla és en benfici de les èlits.

Tot i això vull recordar i no oblidar, crec que que nos ens ha de faltar, ni em de fer per que ens falti, temps per créixer i canviar si creiem que quelcom no funciona, busquem millorar, emocionar-nos, equivocar-nos i rectificar, aprendre dels errors i tornar a jugar, crèixer sosteniblement, passar-ho bé, amb tendresa i sensibilitat, amb respecte i llibertat.

 

Hem de recuperar el temps per recollir petxines… Sols o en companyia i passejar vora mar… observar els diferents punts del litoral, molts d’ells màgics, si li dónes temps per observar-los en les diferents hores i els seus variats colors, per divagar, veure i escoltar les ones i la mar de coses en què es poden pensar i com les coses i els pensaments es van transformant, o deixar de pensar i escoltar el silenci si és el que necessitem, o pensar quelcom que et ve per casualitat, o resoldre un dubte que arrossegues hi ha fa temps, en part demana aprendre a preguntar-te coses, si ho prefereixes, fins i tot podem arribar a respondre part o tota d’alguna d’aquestes.

Ens hem de perdre una mica, és clar, i deixar-te anar per trobar-te, perdre temps per guanyar vida i paraules, una mica de desordre per al massa d’ordre racional, una mica d’ordre en el desordre per trobar-nos millor, una mica de relaxació, per activar-te, o una mica d’activitat
de  relaxament per treballar més bé, “slowly” diuen ara a la vida, a poc a poc i bona lletra o xino-xano per les coses importats, “narinant” s’ha dit sempre, i sempre ha beneficiat aquest sense presses i anant trobant petxines vora mar, encara que també anirà bé qui prefereixi passejar per la muntanya i buscar pedres curioses o fòssils perduts, si es el que volem, també te’l seu què.