Introducció,
<< Aquest nadal en un dinar familiar debatíem amb una neboda que estudia farmàcia l’existència del TDHA, ella em donava la seva experiència particular i subjectiva d’una amiga, a qui li anava prou bé el tractament, que feia menys de dos anys que prenia, i podia estudiar i fer una vida normal. Entenent que ser una addicta és normal, que s’hagui de menjar una pastilla per activar-se al matí i una altra per relaxar-se a la nit no crec que és massa normal, doncs ara s’ha posat de moda el doble tractament diuen, per fer creure en la doble teràpia. Que abans mirava de combinar la psicoteràpia i el tractament farmacològic revisable. Però ara, aquest doble tractament farmacològic, enriqueix al mateix pacient diuen, però en realitat a qui crec que enriqueix és a les farmacèutiques.
Més enllà del tractament de per vida que aquesta pobre jove li havien receptat. Més enllà de fer una addicta a la pastilla, més enllà del ” METILFENIDATO DE LIBERACION PROLONGADA” i que sigui una mena d’amfetamina que actuï en el sistema nerviós central amb efectes secundaris no dits i preocupants i a poc a poc més coneguts.
Ella, molt jove, parlava, segons deia, de la seva experiència, d’una amiga i d’una mena de corporativisme, que suposadament deia, beneficiant a les farmacèutiques, a ella posteriorment i molt suposadament, com a aspirant a treballar en una farmacèutica, podria beneficiar-la, encara que jo crec que el seu benefici vindrà d’una feina més ètica i saludable, que tingui un sentit més sostenible o que li agradi, que faci un bé a la seva comunitat i a les persones, i si creu que això sigui important, segur pot fer-ho.
La farmacologia és molt valida per a moltes altres qüestions, malalties i tractaments, que s’ha demostrat amb criteris contrastables, però no per tots els casos i totes les noves malalties de moda la mateixa solució, simptomatologies clàssiques amb nous diagnòstics no contrastats ni prou estudiats, que es posen de moda, a mode de calaix desastre, i pot entrat quasi tot, perquè qui no té, ha tingut o tindrà un dèficit d’atenció, una mica d’ansietat o es comporta malament quan el professor s’enrotlla massa o és molt avorrit.
Altre qüestió és segons un cas, que pot anar relativament bé, si no estudiem els efectes secundaris no s’ha de concloure o un mínim de consens, no es pot generalitzar per a totes les persones, aixó és molt perillós i no regeix cap mètode, i amb tot això, em de tenir present que totes les solucions no són sempre farmacològiques, sense negar que a vegades poden ajudar o solucionar algunes malalties concretes, més conegudes, i consensuades per l’estament mèdic, on trobem una opinió més generalitzada i acceptada entre els professionals i la comunitat terapèutica, és clar, que per a motles malalties funciona molt bé la farmacologia, però el TDHA ni és malaltia ni ajuda a la infància i l’adolescència, generalitzat un tractament a manera de dopping per a totes les edats no és sostenible ni saludable, i poc ètic, i espero que trobi formes l’estimada neboda més saludables d’exercir la seva professió, que segur farà.
Però crec que no s’han de defensar tota mena de tractaments, els experts independents psiquiatres, psicòlegs, psicoterapeutes, farmacèutics i doctors ja parlaran quin son els més recomanables, hi ha tot un camp molt ètic en la farmacologia, en el disney de farmacologia natural i menys agressiva per les persones, disenyades casi personalment, per la salut i el benestar de les persones, la formulació magistral on podria fer-se una experta i molts altres camps que anirà descobrint, i l’animo al fet que hi sigui, però avui escoltem la veu d’un expert respecte al TDHA.
Recordar que també hi ha uns interessos foscos comercials i econòmics de les farmacèutiques que paguen molts seminaris i financen corrents d’opinions, compren a petits mestres i terapeutes, necessitat, que adoctrinen en la defensa irracional per una medicalització a tota costa, si o si com a única solució , sense practicar cap psicoteràpia que pugui facilitar la millora, tot i haver-se demostrat que en molts casos una psicoteràpia o una combinació de terapèutiques pot beneficiar el procés, i això de donar una pastilla de per vida com a solució final, per a problemes d’atenció, per problemes conductuals , ansietat o concentració diuen, encara que sigui un infant o jove, és molt més que qüestionable, és un delicte a la salut publica que lucra uns poquets, i fora bé dir-ho com és, però si volem, avui escoltem una veu experta…>>
recuerdo y la memoria espacial, como es requerido para ser taxista en una ciudad de 25.000 calles como Londres. Lo que se pueda observar diferencial en el cerebro de quien sea, en este caso de niños a los que se diagnostica TDAH, no explica que esa sea la causa del supuesto trastorno, si no que los niños sean más activos e inquietos. Pero algunos padres se agarran o podrían estar interesados en encontrar una diferencia cerebral en los niños que les justifique o exima de responsabilidad en lo que le pasa al niño. Insisto, no hay ningún clínico ni ninguna prueba de neuroimagen que pueda validar un diagnóstico, como no hay evidencia que demuestre que los niveles cerebrales de dopamina o noradrelina sean anormales en niños con este diagnóstico.
pasar el trastorno como si fuera una enfermedad que hubiera que medicar.
-Si. Esto mismo que ha pasado en España, de que la Ley otorgue cobertura legal al TDAH, se vio con anterioridad en 1997 en Quebec (Canadá). Allí hicieron un estudio de seguimiento de diagnósticos durante los 14 años siguientes y se encontró que en esa provincia canadiense en concreto, y a diferencia del resto de Canadá, había aumentado exponencialmente el número de niños medicados. Un crecimiento que no se observó en otras enfermedades propiamente infantiles como el asma, donde el porcentaje se mantuvo el resto del tiempo. Además, los niños que tomaban medicación de forma continuada tenían un rendimiento más bajo a largo plazo. Y tenían a su vez otros comportamientos y otras alteraciones como ansiedad y depresión.
concentración, como también lo hacen el café o las bebidas tipo Red Bull. La medicación para el TDAH no es, en rigor, un tratamiento específico, sino un dopaje: es la administración de fármacos o sustancias estimulantes para potenciar artificialmente el rendimiento. En cuanto a la salud, estas anfetaminas lo que producen es un efecto inmediato (si es continuado) de aumento de la presión sanguínea y cardiaca, que les puede llevar a tener a la larga más riesgos cardiovasculares. Tampoco les debería sorprender su efecto sobre el retraso del crecimiento. La cuestión es saber que pasa tras años de medicación.
